Paradisos perduts

Christelle Enguix, Xavi Ródenas, Jordi Puig, Roger Cremades i Salva Sanchis.

Aquestes vacances hem aprofitat per passejar tranquil·lament pel terme. Mirar el paisatge i xafar la terra ens fa reflexionar sobre el que som, el que fem i, al capdavall, el que tenim.

I de la contemplació, sorgeixen les preguntes. Què és el que ens passa als valencians, que anem augmentant dia a dia el nostre llistat de paradisos perduts? Sembla que ens falta mesura, arribem a l’excés, i encara més, a l’esgotament final. Així ho hem demostrat amb l’agricultura, arrasant boscos i muntanyes, fins i tot quan resulta que ja no és rendible fer-ho; amb la cacera, esgotant perdius i conills; amb la pesca, arrossegant fins l’últim granet de sorra; a les festes, rebentant el poble, fent-ho tot pols. I a les platges, construint de forma compulsiva, com si el món s’acabara.

Però el patrimoni natural i cultural no és una falla de cartó que es crema per fer-ne una de nova a l’any següent. Ja no generem nous paisatges ni els modifiquem; simplement els destruïm de manera irreversible. Encara que se’n conserve el nom. Perquè això és el que fem, inscriure sobre la pedra els noms d’allò que destruim: “Residencial l’Ullal” (on hi havia un preciós estany d’aigua dolça), “Casas La Sènia de Miquel” (on teníem un bon exemple d’arquitectura popular), “Apartamentos El Samaruc” (on hi havia una sèquia on, temps era temps, devia nadar-hi l’alegre peixet), “Restaurante La Duna” (una muntanya d’arena de 12 metres d’alçada des d’on els nostres pares jugaven a tirar-se), “Edificio Ausiàs” (a la cantonada de Rausell amb el Passeig), “Lofts de Lujo Pellicer” (¿no és la clínica on hi va nàixer mitja comarca?), “Chalets La Marjal” (sobre el que un dia fou un tram del internacionalment reconegut, sensible i singular aiguamoll gandià), “Centro Comercial Los Meandros del Serpis” (a la voreta del riu blanc, on ja no passa l’aigua), Edificio “Xalet Gorrita” (van deixar un cedre del magnífic jardí que les mateixos obres van trencar en dos...), “Oficinas El Zurdo” (a Roís de Corella ja farem un supertrinquet nou) i, desgraciadament, pròximament, “Chalets de Lujo L’Ahuir”...

Ja ho deia Protàgores, al segle V. a.C, que el progrés material és important, però sense saviesa ni mesura és un perill. Què, fem alguna cosa al respecte, o continuem dedicant-nos a fer epitafis?

Publicat a Las Provincias.