Núria Cadenes
Diu l’Estatut que és “símbol de la grandesa del poble valencià”. Després de les més diverses vicissituds, ara el monestir de la Valldigna, propietat de la Generalitat, veu com es tramita la llei que n’ha de regular la destinació. La possibilitat de l’ús religiós ha obert la polèmica.
Diuen i conten que Jaume II, anomenat el Just, tornava de terres murcianes, i que l’acompanyava com a capellà reial l’abat de Santes Creus, Boronat de Vila-seca. I que en passar per la vall de l’Alfàndec el nét del Conqueridor quedà meravellat de la bellesa d’aquella terra i des de dalt mateix del seu cavall es tombà devers el clergue i li digué, si fa no fa: “Heus ací una vall digna per a un vostre monestir.” I que ell li respongué: “Vall digna, senyor”.
[...]
La llei Valldigna.
En aquest cas, i com qualsevol replicant, tindria la còpia característiques sui generis. Potser és aquí que entra en joc el projecte de llei que ha despertat la polèmica (no és la primera polèmica que hi ha, val a dir-ho: l’intent de premiar Camps com a “amic de la Valldigna” va propiciar enceses protestes i la retirada de la proposta). Es tracta de la llei que ha de regular els usos del monestir: el projecte ha estat aprovat pel Consell, es debatrà a les Corts probablement la propera tardor i inclou dos punts que han despertat més que suspicàcies: l’apartat c de l’article 2 on es concreta que “destinació” i “utilització” del monestir hauran de tenir en compte “el manteniment de l’ús del temple per al culte”; i l’apartat n de l’article 8, que preveu “instruments de col·laboració” amb “l’Arxidiòcesi de València per a regular l’ús religiós de l’antic monestir i del seu temple”.
Més enllà del fet que, probablement, i posats a restablir, no seria amb arquebisbes sinó amb monjos amb qui s’hauria de parlar (per bé que els uns tinguin tendència històrica a viure arran del poder polític i els altres, diguem-ne, a anar més a la seva), el debat ha saltat al carrer amb la possibilitat que la gestió d’un patrimoni rescatat de la desfeta amb diners públics i restaurat també amb diners públics passi a tenir “un ús privat”, raona Vicent Company, de Nacionalistes de la Valldigna. A més d’alertar sobre algunes pràctiques que poc de bo auguren (com ara que els vigilants de seguretat del monestir posin traves per a entrar-hi pel fet que el visitant porti posada una samarreta contra el projecte de línia d’alta tensió a la zona), l’entitat també denuncia que no hi hagi un pla director del procés restaurador (“ho va reconèixer el mateix arquitecte recentment”) ni “cap consell assessor per marcar directrius”; que no hi ha hagut “cap diàleg amb la societat civil de la comarca” a l’hora de plantejar la llei; la “possible creació d’un hotel de luxe dins d’un espai públic”; i, en fi, “el perill que el monestir es convertesca en un altre parc temàtic típic del PP”.
Quant a l’ús de les instal·lacions, no es nega que l’Església catòlica pugui sol·licitar-ho, però “que ho faça com un més, no que ella decidesca qui les pot usar i qui no”. I és en aquest sentit que Company planteja també una qüestió interessant: “Fixa’t que vénen ara que està arreglat: on era l’Església quan ens dinamitaven el monestir?”
Font: El Temps.
