Article complet de Josep Piera aparegut el 14-6-2014 a 'Levante-EMV'
Manifestaré d’entrada el meu desacord total amb la manera que s’ha dut aquesta mesquina història del trasllat de l’escultura d’Antoni Miró a Gandia. Una vergonya venint de la màxima autoritat local. Ho dic, perquè si el mateix s’hagués fet amb altres formes polítiques i amb el consentiment i la direcció de l’artista, n’hauria pogut estar d’acord. Ben pensat l’escultura podria haver-se ubicat en qualsevol lloc de la ciutat, que bona falta que ens fa a tots la presència de l’art com a recordatori de la nostra història i el nostre present culturals. Però l’estil absolutista de l’alcalde gandià no solament no ha fet possible el trasllat del grup escultòric com hauria calgut, sinó que ha volgut fer ostentació del seu poder manifasser, una vegada ressolt el conflicte judicialment. En conseqüència, un desficaci descomunal, un absurd dramàtic, que, a pesar de la voluntat del govern municipal, ha carregat de major simbolisme del que ja tenia l’escultura de Miró i damunt n’ha afegit un altre de nou: el de l’altiva prepotència del govern gandià actual i en particular del seu màxim representant, l’alcalde Arturo Torró. Per això últim, només, ja em sent ofés com a ciutadà de Gandia. Les formes són fonamentals en la política, com també els actes. I més encara a escala local. És pel que fan i desfan i per com ho fan o desfan que són jutjats els polítics. Els d’abans, els d’ara i els del futur. En el cas de Gandia es pot dir que és justament aquesta falta de formalitat i d’elegància, quan no l’excés sobreactuat, el que indigna bona part de la ciutadania. És això el que perd bàsicament al senyor Torró: la falta d’estil i de civilitat; els fets i les formes. Una volta comesa la indignitat d’aquest trasllat forçat, tan eficaçment i teatralment exagerat, faig una proposta oberta a la ciutadania gandiana en concret i la valenciana en general: que la gent vaja a dur flors a l’escultura del “25 d’abril” a l’emplaçament nou. Com qui memora una desgràcia. No debades l’obra d’A. Miró simbolitza la batalla d’Almansa, la més humiliant de les derrotes històriques per als valencians. Té sentit civil, per tant, convertir el “25 d’abril” d’Antoni Miró en un memorial del que els valencians vam perdre el 1707 a Almansa. Per això, jo començaria a posar clavells rojos -símbols d’unes altres primaveres- entre les figures retallades de l’escultura. Els clavells entre els clavills serien com missatges de consciència valenciana i de rebel·lia contra el poder mal entés i pitjor executat. Flors de sang. Des d’ací faig una crida solidària, demanant que tot aquell que s’haja sentit maltractat pel desgovern d’aquest oligarca local, deixe una flor roja en l’escultura com a senyal d’afecte a l’art i de resposta contra l’arbitrarietat; no en senyal de dol, sinó com a consolació pel patiment vergonyant que ha sofert. Per fer-ne un heroi de la víctima. Per mantindre’n viu el record i dir: mai més, mai més, ja n’hi ha prou. Seria un gest civil de solidaritat amb l’art, com se sol fer allà on s’ha comés una infàmia o un atemptat. Així cada passejant, en veure aquelles taques roges entre els clavills d’unes figures ferruginoses, visualitzarien no la rendició, sinó la batalla. I allò que simbolitza l’escultura d’Antoni Miró guanyaria vida, art, missatge simbòlic, sentit civil, passat, present i futur. I aquells que féu aquest recordatori floral, no deixeu de fer-ne una foto, el màxim de bonica possible, i envieu-la pel facebook arreu del món. Tots els artistes n’agrairiem el detall i el record.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada