19 d’oct. 2011

Li dien Toni i era el meu amic.

La impotència em fa escriure aquestes lletres, la impotència i la ràbia que donen perdre a un amic. Les lletres i l’escriptura fan llençol fi sota el qual tapar-me per no sentir la mirada agra i decepcionant de la mort, del destí i la fragilitat nostra, de la injustícia ètica de la vida, que marxa quan vol i fa el que vol. M’ha deixat un company, un revolucionari. Les lluites que fan que la humanitat siga humana, que la societat avance un xic, passet a passet, per vèncer a la nostra manera a la insensibiltat i la barbàrie dels bèsties que no saben viure, que es creuen amos i que accepten manaments injustos, irracionals i violents, són les lluites que feia amb ell, són les lluites que he guanyat amb ell. Hem estat a la trinxera, on les bales dels salvatges xiulen a centímetres i mai vam tenir por, quan jo en tenia, el mirava a ell i solia tranquilitzar-me el pes de la seua edat i la moralitat de la seua estança, i els salvatges ho sabien i des de la barbàrie mai el respectaven, símbol que era un perill per a la seua destructora presència, eixa era una victòria seua, perque deia les coses clares, a la cara sense pors, amb calma. Emprava l’odi just del que ha conegut l’odi injust. Vaig estar a la trinxera, juntament amb altres que com ell són el meu abric d’hivern, però els altres i jo saviem que quan passara l’hivern, ell seguiria preparat per abrigar-nos cada moment que arribara una nova onada de gelor. Mai va fallar. Li dien Toni i era el meu amic, el meu company. Ja no podré comptar amb el seu abric però tinc la certessa clara i esbrinadora que l’abric dels meus companys i de les meues companyes que segueixen a la trinxera d’aquesta vida, serà a partir d’avui més reconfortable, més calent i més necesari, perque ara està farcit amb el seu dolç cotó, ara està ple de les seues esperances, de les seues il·lusions, de les seues passions i de les seues paraules. No deixarem que ningú malbarate la Safor, no ho permetrem, ho faran però no els serà fàcil i serà perquè la pesadesa i la incapacitat, la inferioritat i la feblesa que tenim davant dels nostres salvatges adversaris, està envoltada per una llum tant potent que els cega. És la llum del companys i de les companyes que com Toni, ens deixen de cop i volta, orfes, tristos i cansats però que amb el pas d’aquestes lletres es van convertint en llum clara, cegadora i vital. Ell mai volia baixar els braços i mai els va baixar davant meu, es quedava sol a la plaça i tenia la vitalitat de seguir cridant contra el poder injust i els barbars salvatges, i era quan mirant enrere els companys i les companyes tornavem a la seua banda, perquè feia de subconscient etern que es lamentava tristement d’aquesta vida de passos enrere, que Toni entenia com passos que havien de servir per agafar impuls, per fer el salt de la vida. El salt que al seu poble, Vilallonga, va conseguir fer. Es va deixar la pell per un poble de muntanya que els salvatges van fer barbar i que ell amb constància i amb crides va espentar cap a fora per fer nàixer altre poble, un nou poble ric en cultura, savi en respecte, humà en el tracte i de nou de muntanya. Pocs dies ha pogut disfrutar d’aquest nou poble refet pel qual va lluitar seguidament. Ara els que quedeu, li debeu la ètica de les vostres accions, li debeu el poble savi i humà que ell somiava, i si us trobeu als salvatges apliqueu el xic d’odi que ell emprava per fer-los fora i per recordar-los que ara al vostre poble de muntanyes, es fa la pau, s’aplica la saviessa i es parla l’idioma de les persones humanes, l’idioma que parlava Toni, i que ara si, no fareu ni un pas enrere, ni per agafar impuls. Salut amic, jo no t’enterraré com fan els catòlics hipòcrites, jo et tindré present no vull tapar-te amb terra, jo vull tenir-te a les carrasques de les obagues saforenques i a la sorra de les nostres platges, vull mirar-te als ulls quan mire el raig de les fonts que manen al Serpís, no vull terra i foscor per enmig, només claredat per mirar-te fixament i dir-te que seguim ací lluitant, vius i que no es faran amb nosaltres, perquè els ceguem amb la teua llum. Gràcies Toni, gràcies per cridar des de la plaça.

Xavi Ródenas,