M. Josep Picó, periodista ambiental
"El periodisme ambiental, per poder comunicar adequadament el canvi climàtic, ha de ser rigorós, evitar el catastrofisme i superar els tòpics; no obstant, ocorre que també ha de ser competitiu i difondre-ho de la millor manera possible. ”
El passat divendres 17 d'octubre, va tenir lloc a la Casa de la Cultura Marqués González de Quirós la conferència titulada “Els mitjans de comunicació i el medi ambient”, a càrrec de Maria Josep Picó, periodista ambiental i autora del llibre El canvi climàtic a casa nostra. Ací us en fem un extracte.
El tractament del medi ambient per part del periodisme ambiental ha passat de la informació de la catàstrofe ambiental puntual al canvi climàtic, aquest darrer com un tema de moda.
La cosa ha anat evolucionant però en general podem dir que la premsa generalista no havia comptat amb especialistes.
Nat, la prova que és possible un periodisme ambiental especialitzat.
Una mostra que sí era possible la publicació de premsa mediambientalista ha sigut l'experiència de la revista Nat, l'edició de la qual va durar tres anys. Amb ella es va demostrat que era rendible tenir un mitjà de comunicació en valencià especialitzat, tot i que és cert que si no hi ha una base generalista és complicat especialitzar-se.
A Nat, els reportatges eren escrits per periodistes, amb l'assessorament estret de científics. El seu èxit es degué a la seua proximitat. Nat era competitiva als quioscs i en la seua elaboració hi havia un alt grau de professionalitat en el disseny de continguts. I, per sobre de tot això, hi havia un compromís ètic.
Un breu panorama al periodisme ambiental.
D'ençà dels anys 60, les primeres actuacions de Greenpeace anaven encaminades a utilitzar els mitjans de comunicació per difondre els seus missatges. Les seues actuacions estaven dissenyades, doncs, per atraure l'atenció dels mitjans i transformar en notícia els esdeveniments de caire mediambiental, que generalment tenien a veure amb denúncies per males pràctiques o agressions al medi ambient.
Amb el seguiment més de prop dels desastres com el del Prestige, els mitjans inverteixen en recursos com l'ús de la infografia, per a explicar de manera planera assumptes que no podien ser captats per l'objectiu d'una càmera. Ocorregué el mateix per poder fer un seguiment del traçat del transvassament de l'Ebre o del Xúquer-Vinalopó, temes molt polititzats pels partits. “De vegades ens preguntem com és possible que una formació política deseduque la societat? En el cas del transvassament de l'Ebre ha estat passant: l'aigua que sobra la tiren al mar, diuen. I no passa res”.
Davant el repte de l'escalfament global, els periodistes generalistes han tendit a fer titulars catastrofistes que tampoc han ajudat.
Tot i això, també hi ha un altre aspecte que cal tractar: l'accessibilitat dels científics. A les cimeres relatives a medi ambient els científics no són accessibles. Perquè? Perquè estan treballant. En canvi, els ecologistes hi troben un altaveu per a les seues reivindicacions; allà hi són més accessibles els ecologistes i solen dur la veu cantant.
Sembla que a molta gent li preocupa el canvi climàtica; és com una mena de moda. Sobretot arrel del vídeo-documental d'Al Gore Una veritat incòmoda, tot i que ja feia molt de temps que s'estava parlant del tema.
Allò important seria entrar a parlar-ne en terme econòmics. Fer economia ecològica. Cal comptabilitzar el que costa el manteniment o la destrucció de determinats espais.
Com a exemple, des del 2005, hi ha un mercat d'emissions, des de l'entrada en vigor de Kioto. Els paisos ja no poden contaminar el que vulguen i, si superen el que tenen establert, han de comprar una mena de quotes de contaminació. Contaminar no és gratuït.
Els límits de la comunicació:
Tractar el canvi climàtic no és una tasca senzilla per diversos motius. Són veritats no tangibles, de vegades; parlem sovint a llarg termini; i és un tema de gran complexitat (abordat algunes vegades per periodistes no especialitzats).
Després, pel que fa a les empreses, cal detectar un canvi d'actitud: ja no es dediquen tant a donar compte del que fan sinó que dissenyen campanyes publicitàries.
Això és greu però pitjor és quan alguns governs no informen de la situació ambiental. Al País Valencià esta situació és escandalosa perquè es vulnera el dret a accedir a la informació ambiental.
Finalment, hem de dir que en algunes ocasions els científics -com ja hem comentat- viuen al seu ritme i allunyat del món; són innaccessibles i, per tant, la informació que barallen no és fàcil d'aconseguir.
Per a fer front a totes aquestes problemàtiques, el periodista ambiental:
-ha de superar els tòpics
-evitar el catastrofisme
-lluitar contra la politització
-tenim el repte de ser rigorosos i, alhora, competitius en quant a imatge i disseny per difondre-ho de la millor manera possible.
-cal una coordinació entre periodistes i especialistes
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada